El primer a prendre la paraula va ser Joaquim Colominas, que va explicar amb detall el transfons que va envoltar les eleccions franceses d’enguany. Va destacar que es partia d’un context de crisi de representació política, de desocupació, de seguretat i d’identitat nacional. En aquest sentit, la imprevisibilitat era enorme, sobretot per les poques garanties que oferien els dos grans partits tradicionals. Macron va guanyar no només per mèrits propis, sinó també per demèrit dels altres. Per la seva banda, Le Pen va confirmar les enquestes; segons Colominas, els francesos ja no tenien vergonya de votar-la, però una mala campanya a la segona volta i el vot útil la van condemnar a la derrota. Els altres partits havien deixat una autopista a Macron i ell va saber aprofitar-la presentant-se com a reformista: es va saber posicionar molt bé per arreplegar vots.

A continuació, Montserrat Besses va donar més detalls sobre les interioritats dels partits francesos. Va parlar de la caiguda de popularitat d’Hollande i de l’elecció de Hamon a les primàries tot i el poc suport entre els socialistes, va parlar de les lluites internes del partit de Sarkozy (tothom es pensava que el candidat acabaria essent Juppé!), així com dels últims escàndols de Fillon, i va comentar la duresa del discurs de Le Pen, que denominava els seus votants com a patriotes mentre que a la resta els titllava “simplement” de nacionalistes. Segons Besses, la campanya electoral va ser molt violenta i que va acabar talment com un vodevil, amb l’esquerra i la dreta en estat de descomposició. Mentrestant, Macron va aparèixer amb la voluntat de convèncer i, ajudat per un equip molt jove, va saber utilitzar molt bé el llenguatge. La seva biografia ja indicava que era un home amb esperit de superació.

Finalment, Dídac Gutiérrez-Peris va indicar que el leit motiv dels votants francesos era la ruptura. Farts de les promeses del partits tradicionals, per primera vegada els seus vots van aconseguir trencar la bipolaritat clàssica a la segona volta. Així mateix, una de els preguntes clau era: Quin és el motiu de la normalització del FN de Le Pen? La crisi de partits hi va tenir molt a veure però també la relativització del relat. En qualsevol cas, els francesos es van mobilitzar en favor del vot útil i Macron ho va tenir tot de cara; representava Europa i obertura, mentre que Le Pen representava antieuropa i tancament. Això no treu que fos una sorpresa que, algú com Macron (que setmanes abans de les eleccions només era cinquè a les enquestes i que es presentava pràcticament sense un partit polític, però sí amb un programa), arribés al capdavant de la presidència de la República Francesa. De ben segur que la televisió va ser un factor determinant per a captar indecisos i va marcar els moments clau del relat mediàtic.

La sessió va concloure amb nombroses intervencions per part del públic, cosa que indica el gran interès que va despertar l’acte. Els tres ponents van estar d’acord a dir que les eleccions legislatives previstes per d’aquí un mes són una incògnita, que França passa per un moment excepcional (ningú s’esperava pogués guanyar algú com Macron, amb un perfil clarament liberal) i van deixar anar una última reflexió: si Macron fracassa, la cinquena República Francesa viurà moments difícils.